Dedicat a la memòria dels meus -nostres- bons mestres

Dedicat a la memòria dels meus -nostres- bons mestres (un fragment de l’escrit memorialístic Al ribàs dels plataners) 

El meu primer any d'Institut Laboral i primer curs de batxillerat (curs 1959-1960) vaig suspendre la política del règim, “Formación del Espíritu Nacional" -així tot escrit en inicials majúscules-, ja que aquell any no vaig fer ni campaments juvenils del “Movimiento” ni vaig estudiar l’assignatura com Déu mana -ni tampoc no vaig caure gaire simpàtic al professor falangista de torn, això segur. I el meu segon any d’Institut Laboral (curs 1960-1961) vaig recollir una carbassa de física i química. Calia aprovar-les al setembre, reblar el clau amb un mínim de dignitat, i per això, aquells dos estius consecutius, em vaig apuntar a repàs, a les Escoles Públiques. I va ser gràcies a la política i a la física i química, assignatures d'un Institut Laboral de criatures amb aires de bata blanca i grandesa universitària, que, a les modestes Escoles Públiques del poble, vaig tenir la gran sort de descobrir dos mestres de debò, autèntics educadors d'esperit noble i treballador: don Alfons Martínez i don Raimon Antón, dos mestres de guardapols gris i de colzeres gastades, que generalment són els millors. 

El primer estiu vaig anar a repàs amb don Alfons Martínez. Aleshores, les Escoles Públiques del poble (un preciós edifici modernista, tot en planta baixa, inaugurat oficialment l'any 1912, i que actualment acull el Museu de les Terres de l’Ebre) eren provisionalment partides i reduïdes a la meitat de les seves aules. L'Institut Laboral, en espera de l'acabament del seu nou i flamant edifici funcional dels Xiribecs, emplenava l'altra meitat de l'edifici, la que donava a la façana principal i s'obria al jardí municipal. Només us diré que amb un mes i mig d'estudi amb don Alfons, vaig aprendre tot allò que, a hores d'ara, m'ha quedat remarcablement imprès a la memòria de tot el meu primer curs de batxillerat. Res més de tot l'estudi d'aquell any s'ha sedimentat en la meva memòria que avui pugui recitar amb tanta facilitat. I això no ho dic pas per l'obligada política del règim -impartida a l'Institut, com ja s’ha dit abans, per un professor falangista-, sinó, sobretot, per la geografia que penjava en grans mapes de les parets de la classe. Don Alfons era tot un pedagog amb majúscules, d'ensenyar als nens i als joves en sabia un cabàs, més que ningú. Sota el seu positiu mestratge, la geografia física i la geografia humana més policroma i universal esdevenia una meravella. El saber generar sorpresa positiva entre l’alumnat era una de les seves millor virtuts. Havia ideat uns "mapes electrònics" de paret, connectats estratègicament -i secretament- amb la taula del mestre, que tenien tot l'enginy del món. El seu bigarrat contingut s'aprenia com si res. L'alumne, amb un punter fet de fusta i punta metàl·lica, havia d'assenyalar, a la manera de com ho feia “el mag electrònic” -aquell joguet didàctic de la meva infantesa-, el punt del mapa precís corresponent a la pregunta que el mestre li formulava. Si encertaves la resposta, al marc rectangular del mapa, s'encenia una llum verda! Aprendre així era com un joc, que, com tothom sap o hauria de saber, és la millor manera de motivar i conèixer. Els rius, les muntanyes, els estats i totes les capitals oficials del món no tenien cap secret. Els alumnes apreníem amb una rapidesa increïble i ben contents, sense cap esforç ni maldecaps suplementaris. Tot era bufar i fer ampolles. Allò que havia resultat una penosa obligació, haver d’estudiar, ara esdevenia un exercici engrescador. No ho hauria dit mai! El fracàs, a la vida, és sempre un fracàs rotund? Havia suspès la política del règim, és cert, però avui, quan hi penso, dono les gràcies; dono les gràcies a totes les carbasses i portes tancades que m’he merescut al llarg i ample de la vida i que el destí, o la situació, o l’atzar, m’hagi menat per camins -avui trillats- que, d’una altra manera, no hauria conegut. Que diferent era jo a les Escoles Públiques del poble! Quina alegria i quin goig em feia a mi, allí, lluny de l'Institut i lluny del menyspreament més directe o dissimulat, l'estudi i el treball! Allí jo era apreciat, ho notava amb l'actitud del mestre. I no hi ha res més bonic a la vida que sentir la llibertat que dóna el fet d'ésser acceptat i que ningú no et posi bastons o canyetes a les rodes. L'ambient de la classe era fantàstic. Don Alfons imprimia serietat en l'estudi, però, a la vegada, també tenia aquell puntet humà de distensió mestre-deixeble tan necessari. A la seva classe de repàs n'érem pocs alumnes, i això, naturalment, ajudava. Si un grupet de nens, inoportunament, esvalotava i feia excessiva gresca i rebombori, llavors era quan el bon mestre, en una lliçó magistral del seu bon tarannà, es plantificava fet tot un bou al mig de l'aula, amb el seu guardapols gris tot estarrufat de la forta revolada, i proferia a crits i amb la seva veu un punt farfallosa la seva frase de repulsa predilecta: "Sembleu gansos del Capitoli!" Ens afitorava fixament amb els seus ulls una mica bovins i llagrimosos, benvolents. I a l'instant la classe emmudia i ens miràvem com de cua d'ull, tots amorrats als pupitres i amb els llavis fortament tancats i segellats per tal de no esclafir a riallades. I la calma i la concentració tornaven de mica en mica a senyorejar la classe, enmig d'un ambient de companyonia i de generalitzada distensió. Don Alfons, home de forta personalitat, ens tenia un tracte de respecte i era correspost amb escreix per tots nosaltres. A la seva classe s'ablamava l'interès més autèntic per l'estudi. Era un mestre extraordinari. El meu excel·lent "polític" de setembre, un nou alt de nota, no és allò que ara jo més valori de tot plegat. I us haig de dir i confessar que amb el bagatge d’un mes i mig de profitós estiu a les Escoles jo vaig poder viure de renda durant tot un any a l'Institut.      

L'any següent, en acabar el meu segon curs de batxillerat, hi vaig tornar amb molt de gust al repàs de les Escoles. El nou Institut Laboral obrí portes durant el meu segon curs, cap a la tardor de l'any 1960 -això crec recordar que ja ho hem comentat abans-, i fou llavors quan les Escoles Públiques tornaren a ocupar novament tot el seu antic i magnífic edifici que li era propi. Així esdevingué casualment que la meva aula d'estiu de les Escoles fos la mateixa que, durant el curs anterior, vaig ocupar com alumne de l'Institut. La mateixa aula, també, on vaig fer el meu atabalat examen d’ingrés. Era una aula gran, de planta rectangular, gairebé quadrada, i molt ben il·luminada de grans i enlairats finestrals. Les Escoles Públiques del nostre poble eren modèliques en tots el sentits. A repàs jo només hi anava de nou a dotze del matí, però com que hi anava amb ganes i l'estudi m'era profitós, ja en tenia prou i més que suficient. Aquell segon any de batxillerat, com ja us he dit, tocà repàs a la física i química. I en aquesta ocasió vaig ser assignat a la classe de don Raimon -el nostre estimat “don Raimundo”. Un mestre tan gran i fructífer com la copa d'un immens noguer. El seu bon tarannà i ensenyament també fou per mi tota una revelació. El meu primer dia de repàs, només amb mitja horeta de les seves profitoses i clares explicacions, vaig aprendre més química i formulació que amb tot un curs sencer d'Institut. Les llargues hores d'estudi, per més microscopis i provetes i bates blanques que hi poseu, per més novetat funcional de persianes americanes Gradulux que hi pengeu a les amples finestres de les aules, tot molt bonic i molt ben posat, sí, però sense una actitud humana mínimament favorable, són hores desaprofitades que no serveixen absolutament de res. Són hores mortes, perdudes. Pura parafernàlia. A la modesta pissarra de les Escoles Públiques, les formules inacabables de la química inorgànica més recargolada -sobretot aquell "óxido plumboso plúmbico” que tan horrorosament difícil m'havia semblat-, ara sorgien amb gran fluïdesa del meu cap clarivident i dels meus dits tots àgils, sense la més mínima dificultat: simbolisme, composició i substància. “L’olor de les alliberades flatositats -em digué el bon mestre, en un gest de secretisme i mútua i moral complicitat-, en bona part, és deguda al CH4: el gas metà”. Recordo que en el meu examen de setembre vaig treure un gloriós notable d’aquesta assignatura. Coneixeu la vella història de l’ou de Colón? -o de l’ou de Colom?, segons com es miri. És clar, després de la bona i entenedora lliçó del mestre, ara tot resultava fàcil, molt fàcil. A classe jo tenia temps, fins i tot, de practicar el dibuix fent-ne còpia de les historietes dels meus tebeos preferits; i també creant-ne unes de noves de singular traç i dubtós enginy. Quina bona llum i quin bon ambient, aquells estius, dins d’aquella aula!

Amb don Raimundo, ja ho veieu, també m'hi vaig entendre a la perfecció. Aleshores era un home d'uns quaranta cinc anys, molt pulcre i educat, i així, tal com ell era, feia de bon mestre i ens educava. Irradiava una gran vitalitat. Tenia una mirada vivíssima, uns ullets brillants i plens de sensualitat i d'amor a totes i cadascuna de les petites coses amables que sovint ens brinda la vida. De costums molt ordenades i netes. Només en arribar a classe, es posava el seu lluït guardapols gris de treball, que guardava sota clau en un petit armari metàl·lic, i es treia el seu rellotge de polsera, que dipositava, amb tota la delicadesa del món, a sobre de l'encoixinat d'un mocador blanc immaculat, perfectament plegat a dins del calaix de la seva taula de mestre. La seva taula era col·locada a sobre d'un entarimat i tenia una bona visió de tota l'aula. A dintre del seu armariet metàl·lic, a més de la bata, també guardava una ampolleta d’aigua, un petit espill, una pinta i una polvorera. El cap clar, les mans sempre netes i les ungles transparents. Vigilava amatent la netedat física i moral de l’educand. Unes ungles ribetejades de negre eren unes “ungles de sobre orlat de carta que anuncia dol” -la frase, literal, era de don Alfons, però que don Raimundo també se l’havia fet seva. I unes cascàrries enganxades darrere l’orella indicaven deixadesa i porquícia. La seva màxima era la d'educar en el respecte. Llençar un paper a terra era una falta de respecte i de civisme, i de seguida el feia arreplegar per aquell desaprensiu que l'havia llençat. Don Raimundo era capaç de sentir -i manifestar, cosa certament poc habitual-, autèntica admiració pels seus alumnes. Era una persona que sabia emetre judicis clars i sincers, però sempre amb un tacte i un refinament que mai no molestava ni ofenia a ningú. Familiaritat agradable, sí, però alhora, també, l’equilibri d’una prudent i considerada reserva. Cap mistificació. I aquesta és, al meu entendre de les coses, la gràcia suprema de l'elegància i de la bona educació. És la gràcia de la convivència més civilitzada. Hi ha persones, tingudes per molt franques i lliberals -de les que sempre parlen fort, molt fort, sense embuts ni contemplacions, i que tan sovint fiquen llur cullerada a tot arreu-, en què, curiosament, la sinceritat en els judicis només és tolerada en una sola via i direcció. El nord que emana d'ells, naturalment. Proveu, sinó, d'ésser exactament iguals d'explícits amb les vostres opinions i crítiques envers ells. De seguida veureu que es fan el boig, rebenten d'orgull, perden llur suposada liberalitat i trenquen peres, grollerament. Don Raimundo, fent-ne un bon ús del principi d'autoritat, mai no degradava ni humiliava a ningú. I en justa correspondència era estimat i respectat per tothom. Recordo que alguns dels treballs més notables de l’alumnat, treballs acuradament repassats i afinats pel mestre, foren publicats i premiats per no sé quina revista de divulgació cultural. Aquestes coses el feien sentir orgullós del seu bon ofici de preceptor i es mostrava molt feliç i satisfet de la vida. De tanta aplicació educativa, d'esgargamellar-se i d'explicar i més explicar lliçons, sempre amb la màxima claredat i energia possibles, que força sovint el bon mestre perdia la veu i quedava del tot afònic. Llavors, a mi, que l'apreciava molt, em feia patir una mica. Així eren de bons els mestres de les Escoles Públiques del nostre poble. Hòmens d'una gran honestedat personal i uns autèntics pedagogs, que sempre sabien encomanar el bo i millor de la seva equilibrada intel·ligència emocional i el gust d'aprendre amb l'alegria; i tot a la manera intuïtiva, raonada, sensible i vocacional, autèntica Escola Horaciana -sense defugir, però, una saludable dosi de memorisme- del venerable pedagog i geògraf Pau Vila: “Ensenyar delectant”. Soferts com ningú i pitjor pagats. Quins mestres, aquells! Els millors que mai he tingut, i als quals he quedat agraït sempre més! En el pas dels anys, però, han estat prou valorats? Els moderns educadors -molts d'ells també boníssims i carregats de les millors intencions- i sobretot la societat en general, tots plegats tan marejats, envinagrats i perduts amb tanta galindaina pedagògica del desfer i refer inacabables, de l'actual maremàgnum de paraules i actituds oficials buides i que al capdavall no és res més que un sinònim d'inhibició i de voler donar la nota i que en el fons provoca més histèria col·lectiva i decadència generalitzada que no pas altra cosa, farien molt bé en donar un cop d'ull al sentit comú, al principi d'autoritat o disciplina basat en la jerarquia natural i en el mutu respecte educador-educand, justa transparència i natural comunicació, que mostraven i aplicaven sempre aquells autèntics preceptors. (D’una manera aberrant i funesta, avui, en algunes de les nostres aules d’ensenyament -així ho tinc entès-, l’entarimat resolut potser ja no és el que antany allotjava la modesta tauleta del mestre o de la mestra: l’entarimat resolut dels nostres dies sovint és el que encimbella el pupitre de l’alumne més “graciós” o més dèspota.)  

Recordo que només hi havia una cosa que, en hores de classe, realment feia enfebrar a don Raimundo, i mal que ell ho intentés dissimular se li notava d’una hora lluny. Era l'entrada en trompa a la seva aula, tallant-lo en sec en la seva tasca educativa, del director de l'escola: l'inefable i benemèrit senyor Antoni Llombart i Anglès! El senyor Llombart, un home no gaire alt, una mica grassonet, d’expressió de cara molt vivaç -penseu ara en la fisonomia i la planta del polític Miquel Iceta-, entrava a la classe de don Raimundo un mínim de tres o més vegades al dia, sempre tot adelerat, escupin trossos de cigar que se li arrapaven als llavis i també al seu grandiós sotabarba de canonge vuitcentista, i amb les ulleres de lectura totes tremoloses d'una vívida emoció lírica. Amb una mà brandava un llibre de poesia catalana, i amb l'altra el seu ensalivat cigar, que enlairava blanques i denses volutes. Es plantificava al davant mateix de la taula del nostre mestre, i, allí mateix, sense encomanar-se a ningú, vulgues no vulgues, li recitava, de viva veu i gesticulant com un gran actor de teatre clàssic, però vestit d’americana folgada i una mica passada de moda, tot aquell tros tan llarg de poesia catalana i que tant l'havia emocionat. L'alumnat gaudia feliç de l'espectacle, se sentia algun xiscle i picar de mans apagat. I, mentrestant, el bon jan de don Raimundo, per no desdir-lo, aguantava l'embranzida poètica tot estoic, assegut de bust erecte en la seva cadira, i fent-li que sí que sí amb el cap tot estirat i alhora picant de punta de dits sobre la taula; de tant en tant també apartava amb el revés de la mà la copiosa pluja de cendra de cigar caiguda damunt la taula, però tot sense mirar-se'l gaire i amb unes ganes tremendes de perdre'l de vista que se'n passava -santa paciència, el bon mestre! (Don Raimundo, a classe, seia a la taula de mestre igual que a casa seva o al restaurant ho feia a la taula del menjador: només li faltava la forquilla i el ganivet, i aquell tovalló blanc, immens, lligat al coll i estès al pit com una capa emmidonada, al més pur estil Poirot). En acabar el seu arborament líric, el senyor Llombart exclamava un sonor crit de "fantàstic!", xuclava amb renovat desig el seu mastegat cigar alhora que girava cua, s’allunyava de la taula tot somrient i satisfet enmig del seu nuvolet de fum blanca, en busca novament de la tranquil·litat del seu despatx de director, com un sàpatra il·lustrat i feliç. I allí, tot recalcat altre cop en la seva cadira del rei Martí, amb l’expressió habitual de plàcida bonhomia, les ulleres de vidres gruixudíssims -autèntics culs d’ampolla- novament als ulls, les celles ben altes, altíssimes, l’augusta papada comprimida i el seu bromall de breva, continuava hores i més hores capficat en la lectura poètica catalana i, au, fins la propera visita!

El senyor Llombart, que dit així de passada era molt amic del meu pare mestre, a més de director de les Escoles Públiques, també impartia docència a l'Institut Laboral. Era un home d'extensa cultura i d'una memòria prodigiosa. Tothora se'l veia capficat en la lectura. Un autèntic ratolí de la llibreria Roig del carrer Major. Totes les parets interiors de la seva casa, i també totes les parets i prestatgeries del seu despatx de director de les Escoles, eren plenes d’un gruix considerable de llibres i més llibres. Fins i tot quan caminava pel carrer sempre portava un llibre enganxat a les mans i llegia absolutament absort. Semblava un autèntic somnàmbul. Era curiós de veure com esquivava els obstacles i com pujava i baixava les voreres i com creuava els carrers, sense mirar res més que no fos aquell llibre que eternament l'acompanyava, com si fos el faristol de pinça i la partitura d'un clarinet de cercavila, a dos pams i mig del nas. El meu primer any d'Institut el vaig tenir de professor de gramàtica. I durant el meu segon curs de batxillerat dirigí una obra de teatre, vivíssim poema dramàtic en vers -en realitat teatre del règim i de la postguerra-, on jo, vulgues no vulgues i mort de vergonya, feia d'abrandat actor, tot vestidet de Quevedo -o més aviat, en l’escena culminant, semblava un mosqueter al servei de sa majestat Lluís XIII, rei de França, amb llarg plomall al cap, bigoti, capa i espasa. L’obra en qüestió era El Divino Impaciente, de José María Pemán -versió amanyada i esporgada pel senyor Llombard. En total recordo que érem catorze actors -sants missioners, un rei, un cap de tribu, un santó, un comte, un emissari, patges, indígenes, etc.-, tots magníficament abillats. Recordo que els assaigs de l’obra foren delirants, perquè, immergits en papers artístics d’una gravetat mesetària i sublim, ens sobrevenien uns rampells d’incontrolable i folla riallada col·lectiva. Santa paciència, el pobre senyor Llombart! Recordo que una frase del meu abrandat i prodigiós discurs deia literalment: “Me acerco con la candela a la lamparilla...” La citada frase, amb tanta “la” seguida i amb el meu mal accent i la meva malíssima traça, sonava confusa i fatal. El senyor Llombart, molt atent a les meves infinites limitacions artístiques, la modificà així: “Me acerco al reclinatorio y con la luz apagada...”. I això, dit així, ja era més fàcil de pronunciar. El meu paper artístic era de curta durada, pocs minuts d'escena, però era terriblement dramàtic i força difícil d’interpretar. Déu meu, quina funció! I quin paperot d’estrassa, el meu! Recordo que aquell mateix dia de la funció jo m’hauria volgut fondre. El cor em galopava com un poltre desbridat, el cap em donava voltes i més voltes, mig marejat, i de poc que no caic en col·lapse. Magnífic escenari amb decorats i una sala d’actes plena de gom a gom. Grandíssima expectació. Aquí, com dic, jo faig d’espadatxí, però en realitat, escrit en la versió original, el meu paper correspondria ésser la germana del mateix sant Francisco Javier. Experimento en tot el meu cos, sang, carn i ossos, el famós i temut trac, pànic paralitzant dels actors de teatre i també dels cantants d’òpera a l’hora suprema de fer la seva primera aparició pública en escena. Jo havia presenciat un miracle, un sacratíssim miracle! “Oh Dios mío!... mirad mis manos mojadas de un rojo tibio! Estaba sudando sangre! Sudando sangre! Estos dos ojos lo han visto! Tocat! Tocat!” Sang, sang a les meves mans! Veu cridanera, estrident, com de forrellat de reixat. Jo, així vestit d’espadatxí, amb bigotí, capa i espasa, completament destarotat, delirant, boig, frenètic dels nervis, ensenyo i agito de cara al públic unes mans totes ensangonades de pintura. Suor freda! Fogots immensos! Al meu voltant, tot fa rares pampallugues! D’aquell Divino Impaciente, ara i aquí ja no diré res més. Només diré que, finida aquella dramàtica i accidentada actuació meva, els espectadors, professors, alumnes, amics i familiars, tots estupefactes, en un intent d'ofegar i dissimular l'esclafit general del riure més esbojarrat, arrancaren en un xàfec de crits i forts aplaudiments... Recordo que vaig sortir d'escena tot ofuscat, amb el plomall negre del cap tapant-me la sang de la cara i amb la maleïda espasa de mosqueter entrebancada entremig les meves cames, barrim-barram...  Darrere meu, en el següent acte, el sant missioner Francisco Javier exhalava les seves últimes paraules en llatí, dramàtiques i apoteòsiques i macarròniques paraules, “Inte, Domine, speravi non confundar in aeternum!”, i queia fet un drap sobre l’entarimat de l’escenari, literalment mort i santificat enmig de tanta ovació. “Otros como el, misioneros!” –exclamava amb força el meu bon company Matamoros de Santiago, i que curiosament anava disfressat de mahometà. El drama era consumat! L’estimable senyor Llombart, que a més de director artístic també feia d'apuntador entre bastidors, m’estrenyé la mà tot magnànim, “molt bé, xoca-la!”, i amb un ample somriure d’assentiment i sobtat tremolor d’immens sotabarba em digué que jo i tots els meus companys d’escena havíem estat “genials”. Uff!, quin descans! Vaig recuperar l’alè perdut i em vaig jurar a mi mateix que, com hi ha món, mai més jo no faria d'actor teatral. Mai! Ni pensaments de tornar-hi. La primera vegada i l'última!

         El senyor Llombart era un mestre molt vitalista i animós, i quan s'enfadava, ho millor dit, quan el fèiem enfadar, corrugava i arquejava les celles per sobre les gruixudes ulleres, sacsejava com si fos un flam la seva esplèndida papada i feia com un "buff!" de gasosa, un "buff!" tan sonor i simpàtic que de seguida s'esbravava. Les seves classes de gramàtica eren molt alliçonadores: "Beber, en castellà, s'escriu amb dues be altes perquè el català beu del porró, que té dos brocs alts!" I dit això, ja mai més, ningú de la classe, escriuria beber de forma incorrecta. (I d’ençà d’aquell mateix dia, cada vegada que un servidor ha escrit o llegit la paraula beber, també ha vist aparèixer sobre paper tot un porró imaginari.) Dita l'enginyosa frase -i d'altres més de similars-, el senyor Llombart ens mirava amb un somriure bonhomiós i que li il·luminava la cara de tan espavilada. Ja ho sabeu, la poetització i també el suc de les millors màximes dels clàssics eren el seu plat fort. Durant el primer curs, ja ens féu aprendre i recitar de memòria, com si fóssim aprenents d'actor de teatre, tot un poema de Rubén Darío -potser aquí m’equivoco en citar l’autor- que encara el recordo íntegre a hores d'ara. Tots els alumnes de la classe donàrem la talla d'uns rapsodes de primer ordre. Però la dicció, sobretot per alguns amics de l’ànima i que ara no citaré, fou un veritable suplici: de la "ce" i de la "zeta" castellanes -i també de la "ese", naturalment- se'n feia sempre una essa sorda, fonema que traduït en grafia correspon a les dues precioses esses catalanes: "Margarita, está linda la mar, y el viento lleva essensia sutil de assahar; yo siento en el alma una alondra cantar, tu assento... palassio... prinsessita... prinsessa... aparesser... prinsessa... traviessa... quisso... Las prinsessas primorossas se paressen mucho a ti: cortan lirios, cortan rossas, son assí..." Aurea dicta! -paraules d’or! Aquells companys meus eren fantàstics! I el nostre bon mestre, també.

Al senyor Llombar el vaig conèixer llargament. El mestratge de don Alfons i don Raimundo malauradament fou més curt, però igual de fructífer. Valguin aquestes pàgines -un fragment d’unes vastes memòries d’infantesa que tinc escrites- com a sentit homenatge a aquells soferts i millors mestres de les nostres Escoles Públiques i que mai, per anys que passin, no oblidaré: don Alfons Martínez, don Raimundo Antón i el senyor Antoni Llombart.

M.A.V.