Dedicat
a la memòria dels meus -nostres- bons mestres (un fragment de l’escrit
memorialístic Al ribàs dels plataners)
El meu
primer any d'Institut Laboral i primer curs de batxillerat (curs 1959-1960) vaig
suspendre la política del règim, “Formación del Espíritu Nacional" -així
tot escrit en inicials majúscules-, ja que aquell any no vaig fer ni campaments
juvenils del “Movimiento” ni vaig estudiar l’assignatura com Déu mana -ni
tampoc no vaig caure gaire simpàtic al professor falangista de torn, això
segur. I el meu segon any d’Institut Laboral (curs 1960-1961) vaig recollir una
carbassa de física i química. Calia aprovar-les al setembre, reblar el clau amb
un mínim de dignitat, i per això, aquells dos estius consecutius, em vaig
apuntar a repàs, a les Escoles Públiques. I va ser gràcies a la política i a la
física i química, assignatures d'un Institut Laboral de criatures amb aires de
bata blanca i grandesa universitària, que, a les modestes Escoles Públiques del
poble, vaig tenir la gran sort de descobrir dos mestres de debò, autèntics
educadors d'esperit noble i treballador: don Alfons Martínez i don Raimon
Antón, dos mestres de guardapols gris i de colzeres gastades, que generalment
són els millors.
El
primer estiu vaig anar a repàs amb don Alfons Martínez. Aleshores, les Escoles
Públiques del poble (un preciós edifici modernista, tot en planta baixa,
inaugurat oficialment l'any 1912, i que actualment acull el Museu de les Terres
de l’Ebre) eren provisionalment partides i reduïdes a la meitat de les seves
aules. L'Institut Laboral, en espera de l'acabament del seu nou i flamant
edifici funcional dels Xiribecs, emplenava l'altra meitat de l'edifici, la que
donava a la façana principal i s'obria al jardí municipal. Només us diré que
amb un mes i mig d'estudi amb don Alfons, vaig aprendre tot allò que, a hores
d'ara, m'ha quedat remarcablement imprès a la memòria de tot el meu primer curs
de batxillerat. Res més de tot l'estudi d'aquell any s'ha sedimentat en la meva
memòria que avui pugui recitar amb tanta facilitat. I això no ho dic pas per
l'obligada política del règim -impartida a l'Institut, com ja s’ha dit abans,
per un professor falangista-, sinó, sobretot, per la geografia que penjava en
grans mapes de les parets de la classe. Don Alfons era tot un pedagog amb
majúscules, d'ensenyar als nens i als joves en sabia un cabàs, més que ningú.
Sota el seu positiu mestratge, la geografia física i la geografia humana més
policroma i universal esdevenia una meravella. El saber generar sorpresa
positiva entre l’alumnat era una de les seves millor virtuts. Havia ideat uns
"mapes electrònics" de paret, connectats estratègicament -i
secretament- amb la taula del mestre, que tenien tot l'enginy del món. El seu
bigarrat contingut s'aprenia com si res. L'alumne, amb un punter fet de fusta i
punta metàl·lica, havia d'assenyalar, a la manera de com ho feia “el mag electrònic” -aquell joguet
didàctic de la meva infantesa-, el punt del mapa precís corresponent a la
pregunta que el mestre li formulava. Si encertaves la resposta, al marc
rectangular del mapa, s'encenia una llum verda! Aprendre així era com un joc,
que, com tothom sap o hauria de saber, és la millor manera de motivar i
conèixer. Els rius, les muntanyes, els estats i totes les capitals oficials del
món no tenien cap secret. Els alumnes apreníem amb una rapidesa increïble i ben
contents, sense cap esforç ni maldecaps suplementaris. Tot era bufar i fer ampolles.
Allò que havia resultat una penosa obligació, haver d’estudiar, ara esdevenia
un exercici engrescador. No ho hauria dit mai! El fracàs, a la vida, és sempre
un fracàs rotund? Havia suspès la política del règim, és cert, però avui, quan
hi penso, dono les gràcies; dono les gràcies a totes les carbasses i portes
tancades que m’he merescut al llarg i ample de la vida i que el destí, o la
situació, o l’atzar, m’hagi menat per camins -avui trillats- que, d’una altra
manera, no hauria conegut. Que diferent era jo a les Escoles Públiques del
poble! Quina alegria i quin goig em feia a mi, allí, lluny de l'Institut i
lluny del menyspreament més directe o dissimulat, l'estudi i el treball! Allí
jo era apreciat, ho notava amb l'actitud del mestre. I no hi ha res més bonic a
la vida que sentir la llibertat que dóna el fet d'ésser acceptat i que ningú no
et posi bastons o canyetes a les rodes. L'ambient de la classe era fantàstic.
Don Alfons imprimia serietat en l'estudi, però, a la vegada, també tenia aquell
puntet humà de distensió mestre-deixeble tan necessari. A la seva classe de
repàs n'érem pocs alumnes, i això, naturalment, ajudava. Si un grupet de nens,
inoportunament, esvalotava i feia excessiva gresca i rebombori, llavors era
quan el bon mestre, en una lliçó magistral del seu bon tarannà, es plantificava
fet tot un bou al mig de l'aula, amb el seu guardapols gris tot estarrufat de
la forta revolada, i proferia a crits i amb la seva veu un punt farfallosa la
seva frase de repulsa predilecta: "Sembleu gansos del Capitoli!" Ens afitorava fixament amb els seus ulls
una mica bovins i llagrimosos, benvolents. I a l'instant la classe emmudia i
ens miràvem com de cua d'ull, tots amorrats als pupitres i amb els llavis
fortament tancats i segellats per tal de no esclafir a riallades. I la calma i
la concentració tornaven de mica en mica a senyorejar la classe, enmig d'un
ambient de companyonia i de generalitzada distensió. Don Alfons, home de forta
personalitat, ens tenia un tracte de respecte i era correspost amb escreix per
tots nosaltres. A la seva classe s'ablamava l'interès més autèntic per
l'estudi. Era un mestre extraordinari. El meu excel·lent "polític" de
setembre, un nou alt de nota, no és allò que ara jo més valori de tot plegat. I
us haig de dir i confessar que amb el bagatge d’un mes i mig de profitós estiu
a les Escoles jo vaig poder viure de renda durant tot un any a l'Institut.
L'any
següent, en acabar el meu segon curs de batxillerat, hi vaig tornar amb molt de
gust al repàs de les Escoles. El nou Institut Laboral obrí portes durant el meu
segon curs, cap a la tardor de l'any 1960 -això crec recordar que ja ho hem
comentat abans-, i fou llavors quan les Escoles Públiques tornaren a ocupar
novament tot el seu antic i magnífic edifici que li era propi. Així esdevingué
casualment que la meva aula d'estiu de les Escoles fos la mateixa que, durant
el curs anterior, vaig ocupar com alumne de l'Institut. La mateixa aula, també,
on vaig fer el meu atabalat examen d’ingrés. Era una aula gran, de planta rectangular,
gairebé quadrada, i molt ben il·luminada de grans i enlairats finestrals. Les
Escoles Públiques del nostre poble eren modèliques en tots el sentits. A repàs
jo només hi anava de nou a dotze del matí, però com que hi anava amb ganes i
l'estudi m'era profitós, ja en tenia prou i més que suficient. Aquell segon any
de batxillerat, com ja us he dit, tocà repàs a la física i química. I en
aquesta ocasió vaig ser assignat a la classe de don Raimon -el nostre estimat
“don Raimundo”. Un mestre tan gran i fructífer com la copa d'un immens noguer.
El seu bon tarannà i ensenyament també fou per mi tota una revelació. El meu
primer dia de repàs, només amb mitja horeta de les seves profitoses i clares
explicacions, vaig aprendre més química i formulació que amb tot un curs sencer
d'Institut. Les llargues hores d'estudi, per més microscopis i provetes i bates
blanques que hi poseu, per més novetat funcional de persianes americanes Gradulux que hi pengeu a les amples
finestres de les aules, tot molt bonic i molt ben posat, sí, però sense una
actitud humana mínimament favorable, són hores desaprofitades que no serveixen
absolutament de res. Són hores mortes, perdudes. Pura parafernàlia. A la
modesta pissarra de les Escoles Públiques, les formules inacabables de la química
inorgànica més recargolada -sobretot aquell "óxido plumboso plúmbico” que tan horrorosament difícil
m'havia semblat-, ara sorgien amb gran fluïdesa del meu cap clarivident i dels
meus dits tots àgils, sense la més mínima dificultat: simbolisme, composició i
substància. “L’olor de les alliberades flatositats -em digué el bon mestre, en
un gest de secretisme i mútua i moral complicitat-, en bona part, és deguda al
CH4: el gas metà”. Recordo que en el meu examen de setembre vaig treure un
gloriós notable d’aquesta assignatura. Coneixeu la vella història de l’ou de
Colón? -o de l’ou de Colom?, segons com es miri. És clar, després de la bona i
entenedora lliçó del mestre, ara tot resultava fàcil, molt fàcil. A classe jo
tenia temps, fins i tot, de practicar el dibuix fent-ne còpia de les
historietes dels meus tebeos preferits; i també creant-ne unes de noves de
singular traç i dubtós enginy. Quina bona llum i quin bon ambient, aquells
estius, dins d’aquella aula!
Amb
don Raimundo, ja ho veieu, també m'hi vaig entendre a la perfecció. Aleshores
era un home d'uns quaranta cinc anys, molt pulcre i educat, i així, tal com ell
era, feia de bon mestre i ens educava. Irradiava una gran vitalitat. Tenia una
mirada vivíssima, uns ullets brillants i plens de sensualitat i d'amor a totes
i cadascuna de les petites coses amables que sovint ens brinda la vida. De
costums molt ordenades i netes. Només en arribar a classe, es posava el seu
lluït guardapols gris de treball, que guardava sota clau en un petit armari
metàl·lic, i es treia el seu rellotge de polsera, que dipositava, amb tota la
delicadesa del món, a sobre de l'encoixinat d'un mocador blanc immaculat,
perfectament plegat a dins del calaix de la seva taula de mestre. La seva taula
era col·locada a sobre d'un entarimat i tenia una bona visió de tota l'aula. A
dintre del seu armariet metàl·lic, a més de la bata, també guardava una
ampolleta d’aigua, un petit espill, una pinta i una polvorera. El cap clar, les
mans sempre netes i les ungles transparents. Vigilava amatent la netedat física
i moral de l’educand. Unes ungles ribetejades de negre eren unes “ungles de
sobre orlat de carta que anuncia dol” -la frase, literal, era de don Alfons,
però que don Raimundo també se l’havia fet seva. I unes cascàrries enganxades darrere
l’orella indicaven deixadesa i porquícia. La seva màxima era la d'educar en el
respecte. Llençar un paper a terra era una falta de respecte i de civisme, i de
seguida el feia arreplegar per aquell desaprensiu que l'havia llençat. Don
Raimundo era capaç de sentir -i manifestar, cosa certament poc habitual-,
autèntica admiració pels seus alumnes. Era una persona que sabia emetre judicis
clars i sincers, però sempre amb un tacte i un refinament que mai no molestava
ni ofenia a ningú. Familiaritat agradable, sí, però alhora, també, l’equilibri
d’una prudent i considerada reserva. Cap mistificació. I aquesta és, al meu
entendre de les coses, la gràcia suprema de l'elegància i de la bona educació.
És la gràcia de la convivència més civilitzada. Hi ha persones, tingudes per
molt franques i lliberals -de les que sempre parlen fort, molt fort, sense
embuts ni contemplacions, i que tan sovint fiquen llur cullerada a tot arreu-,
en què, curiosament, la sinceritat en els judicis només és tolerada en una sola
via i direcció. El nord que emana d'ells, naturalment. Proveu, sinó, d'ésser
exactament iguals d'explícits amb les vostres opinions i crítiques envers ells.
De seguida veureu que es fan el boig, rebenten d'orgull, perden llur suposada
liberalitat i trenquen peres, grollerament. Don Raimundo, fent-ne un bon ús del
principi d'autoritat, mai no degradava ni humiliava a ningú. I en justa
correspondència era estimat i respectat per tothom. Recordo que alguns dels
treballs més notables de l’alumnat, treballs acuradament repassats i afinats
pel mestre, foren publicats i premiats per no sé quina revista de divulgació
cultural. Aquestes coses el feien sentir orgullós del seu bon ofici de
preceptor i es mostrava molt feliç i satisfet de la vida. De tanta aplicació
educativa, d'esgargamellar-se i d'explicar i més explicar lliçons, sempre amb
la màxima claredat i energia possibles, que força sovint el bon mestre perdia
la veu i quedava del tot afònic. Llavors, a mi, que l'apreciava molt, em feia
patir una mica. Així eren de bons els mestres de les Escoles Públiques del
nostre poble. Hòmens d'una gran honestedat personal i uns autèntics pedagogs,
que sempre sabien encomanar el bo i millor de la seva equilibrada
intel·ligència emocional i el gust d'aprendre amb l'alegria; i tot a la manera
intuïtiva, raonada, sensible i vocacional, autèntica Escola Horaciana -sense defugir, però, una saludable dosi de
memorisme- del venerable pedagog i geògraf Pau Vila: “Ensenyar delectant”.
Soferts com ningú i pitjor pagats. Quins mestres, aquells! Els millors que mai
he tingut, i als quals he quedat agraït sempre més! En el pas dels anys, però,
han estat prou valorats? Els moderns educadors -molts d'ells també boníssims i
carregats de les millors intencions- i sobretot la societat en general, tots
plegats tan marejats, envinagrats i perduts amb tanta galindaina pedagògica del
desfer i refer inacabables, de l'actual maremàgnum de paraules i actituds
oficials buides i que al capdavall no és res més que un sinònim d'inhibició i
de voler donar la nota i que en el fons provoca més histèria col·lectiva i
decadència generalitzada que no pas altra cosa, farien molt bé en donar un cop
d'ull al sentit comú, al principi d'autoritat o disciplina basat en la
jerarquia natural i en el mutu respecte educador-educand, justa transparència i
natural comunicació, que mostraven i aplicaven sempre aquells autèntics
preceptors. (D’una manera aberrant i funesta, avui, en algunes de les nostres
aules d’ensenyament -així ho tinc entès-, l’entarimat resolut potser ja no és el
que antany allotjava la modesta tauleta del mestre o de la mestra: l’entarimat
resolut dels nostres dies sovint és el que encimbella el pupitre de l’alumne
més “graciós” o més dèspota.)
Recordo
que només hi havia una cosa que, en hores de classe, realment feia enfebrar a
don Raimundo, i mal que ell ho intentés dissimular se li notava d’una hora
lluny. Era l'entrada en trompa a la seva aula, tallant-lo en sec en la seva
tasca educativa, del director de l'escola: l'inefable i benemèrit senyor Antoni
Llombart i Anglès! El senyor Llombart, un home no gaire alt, una mica
grassonet, d’expressió de cara molt vivaç -penseu ara en la fisonomia i la
planta del polític Miquel Iceta-, entrava a la classe de don Raimundo un mínim
de tres o més vegades al dia, sempre tot adelerat, escupin trossos de cigar que
se li arrapaven als llavis i també al seu grandiós sotabarba de canonge
vuitcentista, i amb les ulleres de lectura totes tremoloses d'una vívida emoció
lírica. Amb una mà brandava un llibre de poesia catalana, i amb l'altra el seu
ensalivat cigar, que enlairava blanques i denses volutes. Es plantificava al
davant mateix de la taula del nostre mestre, i, allí mateix, sense encomanar-se
a ningú, vulgues no vulgues, li recitava, de viva veu i gesticulant com un gran
actor de teatre clàssic, però vestit d’americana folgada i una mica passada de
moda, tot aquell tros tan llarg de poesia catalana i que tant l'havia
emocionat. L'alumnat gaudia feliç de l'espectacle, se sentia algun xiscle i
picar de mans apagat. I, mentrestant, el bon jan de don Raimundo, per no
desdir-lo, aguantava l'embranzida poètica tot estoic, assegut de bust erecte en
la seva cadira, i fent-li que sí que sí amb el cap tot estirat i alhora picant
de punta de dits sobre la taula; de tant en tant també apartava amb el revés de
la mà la copiosa pluja de cendra de cigar caiguda damunt la taula, però tot
sense mirar-se'l gaire i amb unes ganes tremendes de perdre'l de vista que se'n
passava -santa paciència, el bon mestre! (Don Raimundo, a classe, seia a la
taula de mestre igual que a casa seva o al restaurant ho feia a la taula del
menjador: només li faltava la forquilla i el ganivet, i aquell tovalló blanc,
immens, lligat al coll i estès al pit com una capa emmidonada, al més pur estil
Poirot). En acabar el seu arborament líric, el senyor Llombart exclamava un
sonor crit de "fantàstic!", xuclava amb renovat desig el seu mastegat
cigar alhora que girava cua, s’allunyava de la taula tot somrient i satisfet
enmig del seu nuvolet de fum blanca, en busca novament de la tranquil·litat del
seu despatx de director, com un sàpatra il·lustrat i feliç. I allí, tot
recalcat altre cop en la seva cadira del rei Martí, amb l’expressió habitual de
plàcida bonhomia, les ulleres de vidres gruixudíssims -autèntics culs d’ampolla-
novament als ulls, les celles ben altes, altíssimes, l’augusta papada
comprimida i el seu bromall de breva, continuava hores i més hores capficat en
la lectura poètica catalana i, au, fins la propera visita!
El
senyor Llombart, que dit així de passada era molt amic del meu pare mestre, a
més de director de les Escoles Públiques, també impartia docència a l'Institut
Laboral. Era un home d'extensa cultura i d'una memòria prodigiosa. Tothora se'l
veia capficat en la lectura. Un autèntic ratolí de la llibreria Roig del carrer
Major. Totes les parets interiors de la seva casa, i també totes les parets i
prestatgeries del seu despatx de director de les Escoles, eren plenes d’un
gruix considerable de llibres i més llibres. Fins i tot quan caminava pel carrer
sempre portava un llibre enganxat a les mans i llegia absolutament absort.
Semblava un autèntic somnàmbul. Era curiós de veure com esquivava els obstacles
i com pujava i baixava les voreres i com creuava els carrers, sense mirar res
més que no fos aquell llibre que eternament l'acompanyava, com si fos el
faristol de pinça i la partitura d'un clarinet de cercavila, a dos pams i mig
del nas. El meu primer any d'Institut el vaig tenir de professor de gramàtica.
I durant el meu segon curs de batxillerat dirigí una obra de teatre, vivíssim
poema dramàtic en vers -en realitat teatre del règim i de la postguerra-, on
jo, vulgues no vulgues i mort de vergonya, feia d'abrandat actor, tot vestidet
de Quevedo -o més aviat, en l’escena culminant, semblava un mosqueter al servei
de sa majestat Lluís XIII, rei de França, amb llarg plomall al cap, bigoti,
capa i espasa. L’obra en qüestió era El
Divino Impaciente, de José María Pemán -versió amanyada i esporgada pel
senyor Llombard. En total recordo que érem catorze actors -sants missioners, un
rei, un cap de tribu, un santó, un comte, un emissari, patges, indígenes,
etc.-, tots magníficament abillats. Recordo que els assaigs de l’obra foren
delirants, perquè, immergits en papers artístics d’una gravetat mesetària i
sublim, ens sobrevenien uns rampells d’incontrolable i folla riallada
col·lectiva. Santa paciència, el pobre senyor Llombart! Recordo que una frase
del meu abrandat i prodigiós discurs deia literalment: “Me acerco con la
candela a la lamparilla...” La citada frase, amb tanta “la” seguida i amb el
meu mal accent i la meva malíssima traça, sonava confusa i fatal. El senyor
Llombart, molt atent a les meves infinites limitacions artístiques, la modificà
així: “Me acerco al reclinatorio y con la luz apagada...”. I això, dit així, ja
era més fàcil de pronunciar. El meu paper artístic era de curta durada, pocs
minuts d'escena, però era terriblement dramàtic i força difícil d’interpretar. Déu
meu, quina funció! I quin paperot d’estrassa, el meu! Recordo que aquell mateix
dia de la funció jo m’hauria volgut fondre. El cor em galopava com un poltre
desbridat, el cap em donava voltes i més voltes, mig marejat, i de poc que no
caic en col·lapse. Magnífic escenari amb decorats i una sala d’actes plena de
gom a gom. Grandíssima expectació. Aquí, com dic, jo faig d’espadatxí, però en
realitat, escrit en la versió original, el meu paper correspondria ésser la
germana del mateix sant Francisco Javier. Experimento en tot el meu cos, sang,
carn i ossos, el famós i temut trac,
pànic paralitzant dels actors de teatre i també dels cantants d’òpera a l’hora
suprema de fer la seva primera aparició pública en escena. Jo havia presenciat
un miracle, un sacratíssim miracle! “Oh Dios mío!... mirad mis manos mojadas de
un rojo tibio! Estaba sudando sangre! Sudando sangre! Estos dos ojos lo han
visto! Tocat! Tocat!” Sang, sang a les meves mans! Veu cridanera, estrident,
com de forrellat de reixat. Jo, així vestit d’espadatxí, amb bigotí, capa i
espasa, completament destarotat, delirant, boig, frenètic dels nervis, ensenyo
i agito de cara al públic unes mans totes ensangonades de pintura. Suor freda! Fogots
immensos! Al meu voltant, tot fa rares pampallugues! D’aquell Divino Impaciente, ara i aquí ja no diré
res més. Només diré que, finida aquella dramàtica i accidentada actuació meva, els
espectadors, professors, alumnes, amics i familiars, tots estupefactes, en un
intent d'ofegar i dissimular l'esclafit general del riure més esbojarrat,
arrancaren en un xàfec de crits i forts aplaudiments... Recordo que vaig sortir
d'escena tot ofuscat, amb el plomall negre del cap tapant-me la sang de la cara
i amb la maleïda espasa de mosqueter entrebancada entremig les meves cames,
barrim-barram... Darrere meu, en el
següent acte, el sant missioner Francisco Javier exhalava les seves últimes
paraules en llatí, dramàtiques i apoteòsiques i macarròniques paraules, “Inte, Domine, speravi non confundar in
aeternum!”, i queia fet un drap sobre l’entarimat de l’escenari,
literalment mort i santificat enmig de tanta ovació. “Otros como el,
misioneros!” –exclamava amb força el meu bon company Matamoros de Santiago, i
que curiosament anava disfressat de mahometà. El drama era consumat!
L’estimable senyor Llombart, que a més de director artístic també feia
d'apuntador entre bastidors, m’estrenyé la mà tot magnànim, “molt bé,
xoca-la!”, i amb un ample somriure d’assentiment i sobtat tremolor d’immens
sotabarba em digué que jo i tots els meus companys d’escena havíem estat “genials”. Uff!, quin descans! Vaig
recuperar l’alè perdut i em vaig jurar a mi mateix que, com hi ha món, mai més
jo no faria d'actor teatral. Mai! Ni pensaments de tornar-hi. La primera vegada
i l'última!
El senyor Llombart era un mestre molt
vitalista i animós, i quan s'enfadava, ho millor dit, quan el fèiem enfadar,
corrugava i arquejava les celles per sobre les gruixudes ulleres, sacsejava com
si fos un flam la seva esplèndida papada i feia com un "buff!" de
gasosa, un "buff!" tan sonor i simpàtic que de seguida s'esbravava.
Les seves classes de gramàtica eren molt alliçonadores: "Beber, en
castellà, s'escriu amb dues be altes perquè el català beu del
porró, que té dos brocs alts!" I dit això, ja mai més, ningú de la
classe, escriuria beber de forma incorrecta. (I d’ençà d’aquell mateix
dia, cada vegada que un servidor ha escrit o llegit la paraula beber, també ha vist aparèixer sobre
paper tot un porró imaginari.) Dita l'enginyosa frase -i d'altres més de
similars-, el senyor Llombart ens mirava amb un somriure bonhomiós i que li
il·luminava la cara de tan espavilada. Ja ho sabeu, la poetització i també el
suc de les millors màximes dels clàssics eren el seu plat fort. Durant el
primer curs, ja ens féu aprendre i recitar de memòria, com si fóssim aprenents
d'actor de teatre, tot un poema de Rubén Darío -potser aquí m’equivoco en citar
l’autor- que encara el recordo íntegre a hores d'ara. Tots els alumnes de la
classe donàrem la talla d'uns rapsodes de primer ordre. Però la dicció,
sobretot per alguns amics de l’ànima i que ara no citaré, fou un veritable
suplici: de la "ce" i de la "zeta" castellanes -i també de
la "ese", naturalment- se'n feia sempre una essa sorda, fonema que
traduït en grafia correspon a les dues precioses esses catalanes:
"Margarita, está linda la mar, y el viento lleva essensia sutil de assahar;
yo siento en el alma una alondra cantar, tu assento...
palassio... prinsessita... prinsessa... aparesser... prinsessa... traviessa...
quisso... Las prinsessas primorossas
se paressen mucho a ti: cortan
lirios, cortan rossas, son assí..." Aurea dicta! -paraules d’or! Aquells companys meus eren fantàstics!
I el nostre bon mestre, també.
Al senyor Llombar el vaig
conèixer llargament. El mestratge de don Alfons i don Raimundo malauradament
fou més curt, però igual de fructífer. Valguin aquestes pàgines -un fragment
d’unes vastes memòries d’infantesa que tinc escrites- com a sentit homenatge a aquells
soferts i millors mestres de les nostres Escoles Públiques i que mai, per anys
que passin, no oblidaré: don Alfons Martínez, don Raimundo Antón i el senyor
Antoni Llombart.
M.A.V.
I recently stumbled upon "Dedicat la Memoria dels Meus Nostres," and I must say, it's a truly touching piece of work. The emotional depth and sincerity behind this project are evident in every word. As a marketing student, I can appreciate the importance of precision and clarity in communication, which is why I'm also on the lookout for reliable
ResponEliminaMarketing Dissertation Proofreading Services. to ensure my academic work conveys my ideas as effectively as this artist conveys their emotions in this beautiful tribute.
Delve into a website that commemorates the memory of our cherished teachers. Reflect on their teachings and the profound impact they had on shaping our lives.
ResponEliminadui lawyer arlington
This website honors the great influence and lasting legacy that our beloved teachers have left on the field of education, and it is dedicated to their fond memories. How Many Points For Careless Driving In New Jersey An interesting point of view on the topic is presented in the article. I learned a lot by reading this essay. The facts and supporting evidence for the objections are strong.
ResponElimina